El temps passava i transformava els hàbits i un s'havia d'acostumar a les alteracions. L'acontentaven el nou ús que ell feia de tot i la llibertat que hi tenia. S'havia ensenyorit d'aquell espai que semblava abandonat i, com que gairebé sempre hi pujava amb bicicleta, no depenia de ningú i podia anar-hi sempre que en tengués ganes. Al portaequipatge hi posava les coses que pogués necessitar així com la llet, el pa o alguna sobrassada, ben ajustades amb unes gomes, i, amb la motxilla amb les seves pertinences a l'esquena, feia els deu o dotze quilòmetres que separaven casa seva de la hisenda.
Li agradava fer aquell passeig amb bicicleta i adonar-se que a poc a poc s'allunyava de la vila i que entrava en un món que, si bé no era gaire diferent del que deixava enrere, li semblava del tot nou, recobert d'un aire, d'una llum i d'un ordre intel·ligibles per als quals no hi havia lloc a la vila.
moltes vegades, cirulant per la carretera, li arribava una flaire dolça procedent de cal forner. Baixava de la bicicleta i es comprava un parell d'ensaïmades encara calentes. Tot i que pensava guardar-se-les per a l'esmorzar, aquella olor tendra de farina i sucre les feina irresistibles, de manera que, sostenint el manillar amb la mà dreta i pedalant sense presses, se les menjava amb quatre mossos mentre li regalimava el sucre per la mà esquerra.
Altres vegades s'aturava a cal fuster per reposar de l'esforç, de la calor i de la llum del sol, que semblava que li caigués a plom sobre el barret de palla. Al porxo, a la fresca, se'l treia i s'hi ventava, vebia aigua de la baldraca i observava com treballava el fuster, que tenia un coneixement just i decisiu de l'ofici; en quedava admirat i gairebé no es podia creure el que feia amb les mans i les idees que li venien al cap mentre serrava, polia o encolava. "Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta", li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; "només serveixen per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, i saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu esat natural." Les paraules del fuster el varen fer pensar molt de temps. Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.
En Manuel observava i escoltava, i l'experiència que havia anat recollint en els passeigs amb bicicleta i en els viatges amb vapor amb el pare li van donar una idea del món que, tot i que no podia concentrar-la en cap concepte, conferia sentit a gairebé tot el que coneixia i podia imaginar. La ciutat era el món on totes les possibilitats eren realitzables, mentre que la vida del camp era l'indret on totes les realitat s'havien acomplert; l'un era el món del canvi; l'altre, el de la permanència. L'un, de l'altretaricó, l'altre, de l'inalterable. La vertadera realitat hauria de ser aquella que les contenia totes dues i que no renunciava ni a la complexitat ni a la unitat.

(extret del llibre Entspringen, d'Antoni Marí)