Gratacels enllà

Preguntareu, gratacels enllà,
què hi havia a l'hortzó.
I us respondran, amb pena als ulls,
terra. Molta terra.
Terra de boscos, rouredes i pinars,
en la serra.
Terra d'horta, séquies i cultius,
en la planura.
I què se n'ha fet, de tantes hectàrees?
Ciment.
I els nostres ulls se'ns ompliran de pena, de ràbia, impotència.
Haurem deixat destruir el país,
tan dèbil ell sempre,
per enterrar-lo poquet a poquet,
com una processó de tortura
als ulls dels que ho van viure
- com l'innocent que, per apagar el foc,
amb la mirada baixa tira llenya a la brasa.-

Lentament, però constant,
ens refregarem a la llaga del desesper.

Algun dia plorarem,
algun dia, sí, plorarem els camps perduts,
plorarem l'olor de tarongerar oblidada,
les séquies assedegades i tapades,
enterrades sota el ciment,
aquests blocs immensos que s'alcen en l'aire.

Algun dia plorarem als nostres fills
la terra perduda, abandonada,
la terra que no els hem volgut donar,
els fruits mai conreats.

Veus aquestes cases?
Són furtades a la terra.

Veus els gratacels?
són robats a l'aire.

I els canals ofegats?
Assedegen la mar.

Només resta el foc,
que tot ho crema i s'ho endú.

Els nostres fills no sabran mai
què era l'aire, un cel blau,
no coneixeran ocells,
ni gripaus, ni aranyes,
ni mosquits,
no correran com sargantanes
ni somniaran camps de seda.

Perdran el verd,
immersos en el ciment
on han crescut,
que els ha alimentat. Seran
freds per dins, amb ulls grisos,
llàgrimes de cristall,
gelor de pit i esquena,
tremolor de cames,
suor de glaç,
dits de plàstic,
peus de plom.

Immòbils, dissolts,
sense terra, cel i mar,
viuran en la negra profunditat.
De la nostra angoixa.

Laia Carreras
A Manta