El temut 2009

Hola, sóc l'any 2009 i sé que demà m'estrenaré de la pitjor manera possible: sense que ningú no esperi res de mi i amb molts de vosaltres que preferiríeu saltar directament al 2010.

És per això que avui, molt poques hores abans de venir al món, vull aprofitar l'espai que tan gentilment em concedeix aquest diari per demanar-vos que no em jutgeu abans de començar a treballar. Tinc al davant una feina molt difícil: intentar superar tots els prejudicis amb què em rebeu, vèncer les vostres reticències i desmentir el que heu dit de mi sense coneixe'm. Aquests dies veig com us envieu SMS fotetes i com pronostiqueu que seré el pitjor any des de la Segona Guerra Mundial. Ja en parlarem. No seria la primera vegada que les prediccions fallen, tant per bé com per mal. Mira el 2000, que s'havia d'acabar el món i no va passar res, i mira el 2008, quan ningú no va endevinar les dimensions de la crisi que ens venia a sobre. Per això, ara els economistes s'afanyen a dir que ells són com els metges, que no preveuen les malalties, que només les diagnostiquen un cop ja les has agafat.

Sigui com sigui, l'herència que em deixa l'any que se'n va no és la millor que podia rebre, però els reptes difícils són els més apassionants. No puc garantir resultats, però sí que us puc dir que treballaré dia i nit, els 365 dies de l'any. L'únic avantatge que tinc és que les expectatives que heu dipositat en mi són nul·les. Per això, qualsevol cosa que faci us semblarà molt. També us vull dir que sóc conscient de les meves limitacions. Sé que un any passa molt ràpid i que hi haurà moltes coses que, malauradament, haurà de solucionar el 2010. Però jo vull posar-hi la primera pedra. M'agradaria passar a la història com l'any en què el món va començar a sortir del pou en què s'havia ficat.

Per això, us necessito a vosaltres, perquè el món, al capdavall, és un estat d'ànim. Us demano que tingueu paciència, que em concediu temps -aquells 100 dies de rigor que doneu als vostres governants- i que em feu confiança que la situació es pot redreçar. Si Guardiola ho ha fet al Barça en només 6 mesos, per què no hauria de poder jo amb el doble de temps?

I no patiu, d'aquí a un any, quan me'n vagi, em podreu jutjar i si no me n'he sortit em podreu acomiadar com us agrada, a cops de sabata. Però, mentrestant, feu el favor d'abandonar el pessimisme i de celebrar, com toca, l'arribada d'un nou any. Que no hi ha res escrit. Que tot està per fer i que tot és possible. Bon any a tothom!

(Albert Om. Contraportada de l'Avui. 30 de desembre de 2008)

Bon dia

Avui de matí m'he llevat ben d'hora. Estava cansada d'estar girant d'un costat a un altre del llit sense son i de donar voltes a pensaments que encara que volgués, no sortien del meu cap. Això és el que tenen les nits normals després d'haver estat treballant durant uns dies a hores on normalment la gent dorm.

M'he tret els llençols del damunt, he encés la ràdio per escoltar les primeres notícies del matí i m'he posat a esmorzar mentre llegia diversos diaris electrònics i alguns blogs d'amics que feia temps que no mirava. Entre ells, hi havia un blog d'una amiga que el seu encapçalament s'obria amb una frase que m'ha agradat i m'ha tret el primer somriure del dia. No diu gaire, però m'ha agradat, simplement això. Aquesta frase m'ha fet aparcar un poc (només un poc) aquells pensaments que feia prop d'una hora m'havien atabalat tant.

La frase, dita per un dels grans savis del segle passat (Albert Einstein) diu així:

"No has entès realment una cosa, fins que no ets capaç d'explicar-la a la teva àvia"

Ja que aquesta frase fa referència a les àvies, perquè no tancar amb una foto que fa temps tenia ganes de posar. No és més que una foto de la meua àvia quan era jove que vaig trobar, com no, a un blog amic. En ella na Maria de can Xinxó fent una llarga.

Un dia de platja a l'hivern

Ja eren les deu del matí i jo encara era al llit. Aquella nit havia plogut i com era diumenge no tenia pressa d'aixecar-me, però es feren les deu i mitja, em va agafar fam i ho vaig haver de fer. Vaig esmorzar i vaig sortir fora. Encara feia fred i hi havia la humitat de la pluja, que gelava més l'aire i l'herba estava plena de gotes que, el vent, en mour-la llevava. Era un dia d'hivern.

En aquell dia d'hivern em varen agafar ganes d'anar a la platja i passejar pel bosc. Vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar per uns camins plens de basses, que jo anava esquivant. Seguia fent fred i el vent m'entrava per les mànegues de la xaqueta. El nas el tenia gelat, però entre boires, humitat i vent havia sortit el solellet. En haver arribat, vaig baixar a la platja. L'arena era xopa però més neta que mai, encara que a la vora hi havia una mica d'alga on enventien fort les ones, com si volguessin llevar-la. Allò era magnífic. No havia tornat des de l'estiu i ja era desembre. Allí es respirava un aire diferent al dels altres llocs, un aire que omplia de records, de tristor i al mateix temps d'alegria, produïa un sentiment molt difícil d'explicar. En veure aquella platja em vaig sentir com un gra d'arena més, alguna cosa molt petita dela que ningú se n'adonava davant la immensitat del que el rodejava.

Vaig estar sola passejant per la platja un poc més i m'en vaig anar caminant amb la bicicleta a la mà. Vaig tornar a casa pel camí del bosc, i passant per davall dels pins encara queien gotes que feia l'efecte que seguia plovent...

Visc a Formentera - Aires Formenterers

Per Tots Sants, recuperem "Sa Trencada".

Sé que és un poc tard per parlar de sa nit de Tots Sants, però entre falta de temps i altres imprevistos com la baixa temporal del meu portàtil ha fet que la idea d'escriure sobre aquest tema s'hagi allargat més del que m'hauria agradat.

Com tots podeu saber, a Catalunya la nit de Tots Sants es celebrada per la típica Castanyada, que es tracta de torrar castanyes i acompanyar-les amb algun que altre glopet de moscatell. A casa, és a dir, a Formentera mai hem celebrat de manera especial aquesta nit i parlant amb altres formenterers i formentereres he obtés la mateixa resposta. Com a molt, el dia 1 de novembre dia de Tots Sants, es duu el típic ramell de flors a algun familiar que es pugui tenir al cementiri, fer un dinar familiar d'un bon bollit pagès i a la tarda fer la típica passejada pel cementiri i encendre les espelmes que vetllaran durant tota la nit per tots es que, d'alguna manera, ja no estan amb naltros.

Aquesta idea, però, em va canviar quan el mateix dia 1 de novembre vaig trucar a la meua àvia que em va preguntar que què es feina de festa per Barcelona. Jo li vaig explicar el que es feia per aquí i ella em va contar això mateix: "això de torrar castanyes es feia anys enrere el que passa és que ja s'ha perdut. No només torràvem castanyes sinó que torràvem ametlles, bellotes i pinyons (que ja no hi ha tants com abans). Cada any, per Tots Sants, pasàvem per Can Rita i ens donava un bon cistelló de bellotes de sa bellotera que tenen just al costat de sa carretera i que crec pensar que encara tenen. Llavor a la nit, ens ajuntàvem uns quants a casa mateix o a casa d'un altre per fer una mica de gresca, una petita cantada i menjar-nos es fruits secs que anàvem torrant. Li déiem sa Trencada".

Em vaig quedar sorpresa quan em va contar tot això, més que res perquè és una tradició que no sabia d'ella i que malauradament s'ha perdut, per això mateix vaig prometre a la meua àvia que l'any vinent farem tots junts una trencada encara que sigui sense cantada. Formenterers i formentereres, animau-vos valtros també a fer aquesta proposta als vostres avis i àvies a veure si entre tots recuperam de nou aquesta tradició tan polida de fer!

Impactant

El temps passava i transformava els hàbits i un s'havia d'acostumar a les alteracions. L'acontentaven el nou ús que ell feia de tot i la llibertat que hi tenia. S'havia ensenyorit d'aquell espai que semblava abandonat i, com que gairebé sempre hi pujava amb bicicleta, no depenia de ningú i podia anar-hi sempre que en tengués ganes. Al portaequipatge hi posava les coses que pogués necessitar així com la llet, el pa o alguna sobrassada, ben ajustades amb unes gomes, i, amb la motxilla amb les seves pertinences a l'esquena, feia els deu o dotze quilòmetres que separaven casa seva de la hisenda.
Li agradava fer aquell passeig amb bicicleta i adonar-se que a poc a poc s'allunyava de la vila i que entrava en un món que, si bé no era gaire diferent del que deixava enrere, li semblava del tot nou, recobert d'un aire, d'una llum i d'un ordre intel·ligibles per als quals no hi havia lloc a la vila.
moltes vegades, cirulant per la carretera, li arribava una flaire dolça procedent de cal forner. Baixava de la bicicleta i es comprava un parell d'ensaïmades encara calentes. Tot i que pensava guardar-se-les per a l'esmorzar, aquella olor tendra de farina i sucre les feina irresistibles, de manera que, sostenint el manillar amb la mà dreta i pedalant sense presses, se les menjava amb quatre mossos mentre li regalimava el sucre per la mà esquerra.
Altres vegades s'aturava a cal fuster per reposar de l'esforç, de la calor i de la llum del sol, que semblava que li caigués a plom sobre el barret de palla. Al porxo, a la fresca, se'l treia i s'hi ventava, vebia aigua de la baldraca i observava com treballava el fuster, que tenia un coneixement just i decisiu de l'ofici; en quedava admirat i gairebé no es podia creure el que feia amb les mans i les idees que li venien al cap mentre serrava, polia o encolava. "Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta", li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; "només serveixen per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, i saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu esat natural." Les paraules del fuster el varen fer pensar molt de temps. Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.
En Manuel observava i escoltava, i l'experiència que havia anat recollint en els passeigs amb bicicleta i en els viatges amb vapor amb el pare li van donar una idea del món que, tot i que no podia concentrar-la en cap concepte, conferia sentit a gairebé tot el que coneixia i podia imaginar. La ciutat era el món on totes les possibilitats eren realitzables, mentre que la vida del camp era l'indret on totes les realitat s'havien acomplert; l'un era el món del canvi; l'altre, el de la permanència. L'un, de l'altretaricó, l'altre, de l'inalterable. La vertadera realitat hauria de ser aquella que les contenia totes dues i que no renunciava ni a la complexitat ni a la unitat.

(extret del llibre Entspringen, d'Antoni Marí)

Tancant portes

Crec que ja tocava fer una dedicatòria a les festes de Santa Maria d'enguany. Han passat ja 25 dies des de que el seu programa va obrir les seues portes i a dia d'avui només falta un acte per a que s'acabi tancant. Enguany la Comissió de Festes de Santa Maria (CFSM) ha realitzat un programa lleuger però intens a la vegada, sobretot degut a la companyia del disseny triat per aquesta dinovena edició, un simbol molt guerrer que d'alguna manera reflexa l'ànima lluitadora que encara té la CFSM i que podria tenir qualsevol assossiació de qualsevol lloc que lluita per una causa que apreciï.

L'any que ve es compleixen 20 anys de quan un grup de joves començaren a organitzar aquestes festes, anomenats inicialment Kol·lectiu Basetja i que a l'any passà a formar-se com a CFSM. Han set 20 anys que, a una illa tan petita i tan tancada en ella mateixa, s'ha fet molta feina sobre el que aquest grup de gent sent seu, any rere any.

I per acabar la meua breu reflexió (el sol de l'estiu és el que fa) unes fotos d'aquests dies de festa, fetes pel Bernat (gràcies!):

Un conte

Permeteu-me avui posar un conte que fa uns dies va dedicar una persona a sa nostra illa que tan especial s'ha tornat per ell, segons diu. Encara que sembli extret d'un llibre històric o d'algun llibre de rondalles, és un escrit totalment fictici però ben documentat. A banda d'això, aquest conte és una mostra que pot certificar com una persona de fora pot enamorar-se d'un lloc tan o més que es seus propis habitants. Esper que us agradi!

Conta la història que Cristòfor Colom va descobrir Amèrica l'any 1492 (ja m'explicareu com és que, si la va descobrir ell, ja hi havia gent vivint-hi), arribant primerament a les illes Antilles de San Salvador, Cuba (segons expliquen, els Castro encara no hi manaven) i Santo Domingo (llavors anomenada La Española, nom que amb molt bon criteri va canviar amb el temps; concretament amb el criteri que li falta a Sánchez Llibre i companyia per canviar-li el nom a cert equip de futbol).

Malgrat que és possible que Colom fos català i que hi viatjà acompanyat de catalans, els ports de Palma, Barcelona i Alacant tingueren vetat el comerç amb el Nou Continent fins que Carles III el permeté a partir de 1778. Fins llavors, gairebé els únics catalans, mallorquins i valencians que hi pogueren viatjar foren els missioners, encarregats de canviar les seves equivocades costums per la veritable fe cristiana.

Conta la història que Fray Magi Paner fou un d'aquests traficants de religió, natural de Porreres, que després de diversos anys vivint entre salvatges de les Antilles, tornà a terres baleàriques, per passar informe al bisbe de Mallorca, Rodrigo Sánchez de Mercado. I és que aquest estava tan exultant i enormement encuriosit per les missives del jove i tenaç religiós que volia sentir la seva experiència directament de la seva boca, ja que no era tan inconscient com per viatjar tota una personalitat com ella a tan heretge i perduda situació.

Tal era la glòria que Fray Magi Paner duia a sobre i les ganes pedagògiques que el movien (així com unes enormes ànsies de destacar i de protagonisme que, essent dolent en els esports, no havia pogut tenir durant el seu període educatiu), que, després de l'entrevista amb Rodrigo Sánchez de Mercado, s'arribà al mercat de Palma i, aixecant-se sobre una cadira, començà a relatar amb deix d'interessant i saberut tot el que havia vist a les illes caribenyes, de forma desordenada, però prou alegre i literària com per congregar algunes desenes de persones al seu voltant.

Parlava amb el tic provincià de qui no s'havia mogut mai de la seva illa, puix creia que el món hi girava al voltant i, en sortir-hi, se sorprèn que hi hagi vida més enllà. I l'escoltaven els seus conciutadans afirmant a cada paraula, amb ulls com a taronges, amb el mateix coneixement localista que s'esmicola amb cada mot del religiós. I el bon del Magi els parla de platges d'aigües cristalines, de la bonhomia dels seus habitants (prou se'n guarda, d'anomenar-los “persones”!), d'una terra beneïda pel bon temps, de la senzillesa feta art, de la tendresa de qui està lluny d'ésser contaminat per la civilització, d'uns paratges verges envejats pel mateix paradís, d'un horitzó on s'hi ajunta el blau del mar amb el blau del cel, d'una tranquil·litat efervescent que purifica cos i ànima...

I un ramader que s'havia atansat a l'illa i al mercat per adquirir estris per a la seva professió, membre d'una de les poques famílies que no abandonà Formentera després de la pesta negra d'un segle i mig abans, se'l mirava sorneguer fins que, sense poder-ho evitar, alçà la veu i, amb un lleu somriure sota el nas, exclamà:

-I de ses savines? Què me'n diu de ses savines?!



(Font: http://www.fotolog.com/los_draps_bruts)

Fotomarató de Santa Maria

Consideracions sobre Formentera

Ja feia dies que no actualitzava però ahir vaig trobar s'excusa per fer-ho. Mentre buscava un llibre per casa vaig trobar tres diaris de "FORMENTERA, Semanario de informació local" que en el seu temps valia 75 pessetes i dels quals no vaig torbar s'any de publicació per cap banda. Fent-hi una ullada els vaig encasillar cap a finals dels anys 80 ja que encara circulava la mítica Joven Dolores entre Formetera i Eivissa, no hi havia telèfon a La Mola i perquè a l'Ajuntament hi governava en Vicent Serra Ribas.

Sa majoria des escrits d'aquesta publicació setmanal eren en castellà però casualment hi havia un petit apartat titulat Joves escriptors on joves illencs feien arribar es seus escrits, tots ells en català. Aquí us deix un d'ells:


"Formentera no té hortada", com diu el poema de Marià Villangómez. L'illa només té 82 quilòmetres quadrats i el seu paisatge és més bé pla, a part de La Mola i Cap de Barbaria. Aqui s'han sembrat tradicionalment l'ordi, el balt i els llegums, al costat de figueres, ametller, oliveres, garrovers, figueres de pic, etc., però, a diferència del que passa a Eivissa, aquí hi ha bastant vinya, i encara avui, es fa molt de vi pagès, el qual, fins i tot, es porta a Eivissa per vendre.
El formenterer tradicional ha estat una mica de tot: pagès, mariner, pescador, treballador a Ses Salines i moltes coses més. A Formentera no hi ha hagut tradicionalment vertaderes classes socials i desigualtats, com hi ha hagut, i encara hi ha, per exemple, a Andalusia. Aquí hi ha hagut una espe`cia de comunisme natural, sense pobres ni rics i tothom és propietari. Pràcticament mai hi ha hagut criats ni vertaders senyors.
Es clara que, al dia d'avui, amb el turism, tot ha canviat. Hi ha propietaris molt més importants que abans, pero nos eixisteixen vertaders pobres.
el que és curiós, avui en dia, és que a l'illa coexisteixen diferents societats, que no tenen contacte entre elles, més que fins a un cert punt: la societat formenterera nadiua; la societat de peninsulars, els quals, a llocs, fins i tot tenen els seus bars, botigues,e tc.; els estrangers, i també espanyols, que tenen una segona residència a Formentera; els estrangers, i també espanyols que popularment s'anomenen "peluts", els quals també tenen els seus bars i, per finalitzar, els turistes, que venen amb tour operadors, els quels, en genreal, se'n van de Formentera sense saber gairebé res de la vida tradicional de l'illa. No saben, per exemple, que aquí es parla una llengua que no és el castellà, no saben res de la nostra història i, en dir es en perfecte espanyols "buenos dieas", "finito", "maniana" i "caputo" ja pensen que han complert amb el seu deure. L'únic que preocupa en aquesta gent és el sol, la platja i a la nit, la diversió i l'alcohol.
El que està clar és que aquesta illa, des dels anys cinquanta, quan varen arribar els primers turiste, i a l'illa només hi havia algunes habitacions per llogar a les fondes, aquesta illa, deia, ha canviat tant, que un que no ho hagués vist, gairebé no s'ho creuria. L'únic que hi ha de mal en tot això és que, com en totes les coses, no tot ha canviat positivament. Ara es parla d'ecologia, media ambient, destrucció del paisatge i d'altres coses que els notres avis no sabríen què voldiríen dir i, segurament, mai hauríen pensat que això pugués passar a Formentera."

Es Saliners

Sa sal

Avui per casualitat m'he trobat amb es llibre de Formentera en les teues mans, un llibre realitzat gràcies al GEN - GOB d'Eivissa i Formentera i que enguany ha guanyat el premi Miquel dels Sants Oliver que cada any dóna l'Obra Cultural Balear.

Fullejant ses seues pàgines he arribat a una foto central on surten 18 homes treballadors de ses Salines de Formentera allà cap a l'any 1950. En el moment de trobar sa foto m'he quedat mirant detingudament cadascun des homes que sortien, un a un. De sobte m'he fixat en un home que es pareixia molt al meu avi. Encuriosida per sa semblança, m'he posat a llegir es noms de cadascun d'ells que sortien a peu de sa foto i un d'aquests noms era, efectivament, es des meu avi, Pep Simonet.


Tots ells anaven vestits amb ses seues camises, es seus calçons arromangats, un capell as cap i amb ses seues espardenyes i mitjons de llana per tal de protegir-se de sa cremor que causa treballar tantes hores de sol damunt sa sal.

Hi ha moltes històries personals que fan referència al dia a dia treballat a ses salines per totes aquestes persones, molts encara vius i també hi ha molta història sobre aquestes construccions destinades a extreure un bé material tan utilitzat com és sa sal. Esper que algun dia arribi a construir-se un edifici museu on reculli tota aquesta història tan i únicament important de sa sal a s'illa de Formentera.

No us puc posar sa foto que us he explicat, però aquí us vaig deixant amb un reportatge saliner que segur molts no diríeu que es tracta de sal.

Envoltat d'instruments

Ahir em vaig decidir i per fi vaig dur la meua flauta travessera a fer-li un repàs al "mecànic d'instruments". Em va costar, però vaig poder trobar el número del portal situat a ronda Universitat de Barcelona. En pujar al segon primera em va obrir la porta un home major, que em va fer passar a casa seua, típic pis de l'eixample de Barcelona per a que us pugueu fer una idea. El vaig seguir fins que em va dur a unes de les habitacions del pis, habilitada com a taller.

Dins d'aquella habitació hi havia tot tipus d'instruments de vent, uns amb tants d'anys com us pugueu imaginar, d'altres més nous, de diferents anys, de formes que mai havia vist... i a un racó hi havia un escriptori amb una llum que l'enfocava replet d'instrumentària i amb un clarinet desmuntat (o oboè, no ho sé).

En entrar ell es va asseure al seu escriptori i em va dir "seu " senyalant-me amb un gest un taburet que hi havia al costat de l'escriptori.
- Tu diràs!
- Duc sa meua flauta travessera per fer-li una revisió general i també perquè el tap del si bemoll de darrera no tanca bé el tap del si bemoll de davant.
- I per quan la vols?
- Si pot ser per divendres, perquè tenc assaig amb l'orquestra i dissabte concert de fi de curs.
- Doncs demà la tendràs. Estic obert de 8 del matí a 8 de la nit.
- Molt bé! idò la passaré a buscar demà mateix. Moltes gràcies.

Me'n vaig anar d'aquella casa i al poc temps, una hora més o menys, veig que tenia una cridada perduda que m'havia deixat un missatge a la bústia de veu. Era el senyor "mecànic d'instruments" que em deia: "ja tinc la flauta llesta, pots passar a buscar-la avui mateix. Seran 20€"

Realment no sé perquè escric aquesta "historieta" si bé la podem dir així però bé puc dir també que em feia ganes, més que res perquè va ser un lloc que em va sobtar molt o millor dit, la persona em va sobtar. Vaig veure clarament que la seva vida girava al voltant dels instruments i que sense aquests no podria viure. I ara preguntareu, i per què? no ho sé, simplement ho vaig notar per la forma que em va tractar i després de veure el seu petit raconet on estava col·locat l'escriptori, gastat i acompanyat d'una cadira molt gastada on cada dia fa feina envoltat d'aquells instruments que segurament molts d'ells amaguen històries tan marevelloses i obres tan polides que han arribat a tocar que no ens podem arribar a fer a l'idea.

Boicot a Air Berlin

Ja he rebut per diversos costats la campanya que circula demanant que s'enganxi la imatge retocada que podeu veure sobre el logo d'Air Berlin per tal de donar resposta a l'editorial que va fer amb tanta mala gana el president de la revista d'aquesta companyia contra la llengua catalana.

Amb aquesta iniciativa, el que es pretén és que aquesta imatge surti de les primeres al buscador Google si ho intentam publicar al major nombre de blocs i pàgines web. Per tant, el que s'ha de fer és adjuntar al bloc o a les pàgines web aquesta imatge amb el seu nom "airberlin.guif" per tal de que quan algú busqui "air berlín" li surti aquesta com a primera imatge.

Us deix amb s'escrit que he rebut on explica de forma resumida algunes de les barbaritats que ha dit aquest bon home en l'editorial de la revista:

Avui hi ha pobles a Mallorca en què els nens ja no parlen castellà. A les escoles, el castellà és una llengua estrangera més, com l'anglès o l'alemany. On a la platja de Palma s'utilitza el català. T'hi acostumes però ja no sona com la llengua d'un imperi mundial (...). La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als miniestats medievals". Aquestes són només algunes de les perles que el director general d'Air Berlin, Joachim Hunold, ha plasmat a l'editorial de la revista que la companyia alemanya distribueix entre els seus clients.
Hunold s'hi mostra indignat per una carta enviada per la directora general de Política Lingüística del Govern balear, Margalida Tous, en què es demana a totes les companyies que operen a la comunitat que utilitzin també la llengua catalana en les seves comunicacions amb els passatgers. Una comunitat que, segons aquest responsable de l'aero- línia, ha obtingut subvencions europees que amb un "Estat català" no hauria rebut mai. "I jo que estava orgullós per haver aconseguit tenir almenys una hostessa que parli espanyol en els vols interns al país", ironitza Hunold.

Animau-vos a seguir amb aquesta campanya!

Pàgines enrera

En el sopar d'ahir de nit, una colla d'amics vàrem estar discutint el per què no ens sentíem identificades naltros (les formentereres) quan ens posaren l'himne d'Els Segadors. Crec que es prou senzill, no descriu un moment històric tan pròxim a la nostra illa com per sentir-nos identificades.

D'això mateix hem estat pensant avui i crec que amb la cançó que més identificades ens podem trobar és amb la cançó de Pàgines enrera dels Aires Formenterencs. Aquesta cançó va néixer a partir del pregó de la Comissió de Festes de Santa Maria, l'any 1995. Només diré que aquest any es va commemorar el tercer centenari del repoblament de Formentera, la resta del pregó el deix per valtros:

El cinc d'agost, com cada any
tan si fa fred com calor,
arriba Santa Maria,
i també aquest pregó.

Un crit per Santa Maria,
un record per la Conquesta,
un brindis amb malvasia,
que aquesta nit toca festa.

Que va ser un vuit d'agost,
i de gust que ho celebram,
quan les tropes catalanes
lluitaren contra l'Islam.

I de Mitja Lluna feren
una gran falç per segar
uns caps que després serien
terra de cor català.

Aleshores arribaren
de lluny els nostres majors
Portaven dins el seu puny
les llavors d'una nació.

I amb cada incursió era
un altre fill que se n'anava,
i en venir la primavera
fam era la que arribava.

I en faltar menjar
caminaven per orgull,
que d'això si que en tenien
i no el venien com avui.

Moros i pesta clavaren
el seu ganivet de dol
i d'aquí tots se n'anaren
sense trobar cap consol.

Fins que arribà en Marc Ferrer
per tornar-a a repoblar,
amb un paper a les mans
per fer-ho realitat.

Des d'aquell gloriós moment
tres-cents anys han passat ja
i no veig l'ajuntament
amb ganes de celebrar.

Però no siguem dolents,
que potser l'Ajuntament
una sorpresa prepara
per tenir-nos ben contents.

Pocs anys havien passat
des que arribà en Marc Ferrer
quan una guerra esclatà,
Déu meu com devia ser!

I pensau que era tan gran
la confusió que hi havia
que vàrem ser conquistats
per la "nostra" monarquia.

I per fer-nos molt més mal,
la sal ens varen robar,
i avui tot segueix igual,
sense salines ni estanys...
sense cap parc natural!

I ara us he de deixar
que s'acaba aquest pregó.
Sé que per tornar a parlar
no em faltarà ocasió.

Bona nit Formentera
Bona nit a tots.
Visca Santa Maria

L'inici

Després d'uns dies rumiant-me si obrir un bloc o no, al final m'he decidit de llençar-me dins d'aquesta piscina de lletres. Algunes persones, o millor dit una persona, em va preguntar com l'enfocaria i realment no pens encaminar aquest bloc cap a nigun lloc, simplment serà per escriure el que em vengui de gust i qui el vulgui llegir, benvingut sigui!


Per avui això és tot, i per inaugurar el bloc us deix amb un petit paràgraf d'un llibre que vaig llegir fa pot titula Entspringen d'Antoni Marí:

"En una illa no hi havia res a fer per a la gent com jo. [...] Era tan previsible la meva existència que podia endevinar tot el que em passaria, si em quedava allí. Seria una vida sobre la qual mai no podria decidir res, ni canviar res, ni posar remei a res, tan donat i repartit com era el destí que m'esperava si em quedava en aquesta terra..."