Un dia de platja a l'hivern

Ja eren les deu del matí i jo encara era al llit. Aquella nit havia plogut i com era diumenge no tenia pressa d'aixecar-me, però es feren les deu i mitja, em va agafar fam i ho vaig haver de fer. Vaig esmorzar i vaig sortir fora. Encara feia fred i hi havia la humitat de la pluja, que gelava més l'aire i l'herba estava plena de gotes que, el vent, en mour-la llevava. Era un dia d'hivern.

En aquell dia d'hivern em varen agafar ganes d'anar a la platja i passejar pel bosc. Vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar per uns camins plens de basses, que jo anava esquivant. Seguia fent fred i el vent m'entrava per les mànegues de la xaqueta. El nas el tenia gelat, però entre boires, humitat i vent havia sortit el solellet. En haver arribat, vaig baixar a la platja. L'arena era xopa però més neta que mai, encara que a la vora hi havia una mica d'alga on enventien fort les ones, com si volguessin llevar-la. Allò era magnífic. No havia tornat des de l'estiu i ja era desembre. Allí es respirava un aire diferent al dels altres llocs, un aire que omplia de records, de tristor i al mateix temps d'alegria, produïa un sentiment molt difícil d'explicar. En veure aquella platja em vaig sentir com un gra d'arena més, alguna cosa molt petita dela que ningú se n'adonava davant la immensitat del que el rodejava.

Vaig estar sola passejant per la platja un poc més i m'en vaig anar caminant amb la bicicleta a la mà. Vaig tornar a casa pel camí del bosc, i passant per davall dels pins encara queien gotes que feia l'efecte que seguia plovent...