dimecres, 26 de novembre del 2008
dimarts, 11 de novembre del 2008
Per Tots Sants, recuperem "Sa Trencada".
Sé que és un poc tard per parlar de sa nit de Tots Sants, però entre falta de temps i altres imprevistos com la baixa temporal del meu portàtil ha fet que la idea d'escriure sobre aquest tema s'hagi allargat més del que m'hauria agradat.
Com tots podeu saber, a Catalunya la nit de Tots Sants es celebrada per la típica Castanyada, que es tracta de torrar castanyes i acompanyar-les amb algun que altre glopet de moscatell. A casa, és a dir, a Formentera mai hem celebrat de manera especial aquesta nit i parlant amb altres formenterers i formentereres he obtés la mateixa resposta. Com a molt, el dia 1 de novembre dia de Tots Sants, es duu el típic ramell de flors a algun familiar que es pugui tenir al cementiri, fer un dinar familiar d'un bon bollit pagès i a la tarda fer la típica passejada pel cementiri i encendre les espelmes que vetllaran durant tota la nit per tots es que, d'alguna manera, ja no estan amb naltros.
Aquesta idea, però, em va canviar quan el mateix dia 1 de novembre vaig trucar a la meua àvia que em va preguntar que què es feina de festa per Barcelona. Jo li vaig explicar el que es feia per aquí i ella em va contar això mateix: "això de torrar castanyes es feia anys enrere el que passa és que ja s'ha perdut. No només torràvem castanyes sinó que torràvem ametlles, bellotes i pinyons (que ja no hi ha tants com abans). Cada any, per Tots Sants, pasàvem per Can Rita i ens donava un bon cistelló de bellotes de sa bellotera que tenen just al costat de sa carretera i que crec pensar que encara tenen. Llavor a la nit, ens ajuntàvem uns quants a casa mateix o a casa d'un altre per fer una mica de gresca, una petita cantada i menjar-nos es fruits secs que anàvem torrant. Li déiem sa Trencada".
Em vaig quedar sorpresa quan em va contar tot això, més que res perquè és una tradició que no sabia d'ella i que malauradament s'ha perdut, per això mateix vaig prometre a la meua àvia que l'any vinent farem tots junts una trencada encara que sigui sense cantada. Formenterers i formentereres, animau-vos valtros també a fer aquesta proposta als vostres avis i àvies a veure si entre tots recuperam de nou aquesta tradició tan polida de fer!
dilluns, 6 d’octubre del 2008
dissabte, 13 de setembre del 2008
El temps passava i transformava els hàbits i un s'havia d'acostumar a les alteracions. L'acontentaven el nou ús que ell feia de tot i la llibertat que hi tenia. S'havia ensenyorit d'aquell espai que semblava abandonat i, com que gairebé sempre hi pujava amb bicicleta, no depenia de ningú i podia anar-hi sempre que en tengués ganes. Al portaequipatge hi posava les coses que pogués necessitar així com la llet, el pa o alguna sobrassada, ben ajustades amb unes gomes, i, amb la motxilla amb les seves pertinences a l'esquena, feia els deu o dotze quilòmetres que separaven casa seva de la hisenda.
Li agradava fer aquell passeig amb bicicleta i adonar-se que a poc a poc s'allunyava de la vila i que entrava en un món que, si bé no era gaire diferent del que deixava enrere, li semblava del tot nou, recobert d'un aire, d'una llum i d'un ordre intel·ligibles per als quals no hi havia lloc a la vila.
moltes vegades, cirulant per la carretera, li arribava una flaire dolça procedent de cal forner. Baixava de la bicicleta i es comprava un parell d'ensaïmades encara calentes. Tot i que pensava guardar-se-les per a l'esmorzar, aquella olor tendra de farina i sucre les feina irresistibles, de manera que, sostenint el manillar amb la mà dreta i pedalant sense presses, se les menjava amb quatre mossos mentre li regalimava el sucre per la mà esquerra.
Altres vegades s'aturava a cal fuster per reposar de l'esforç, de la calor i de la llum del sol, que semblava que li caigués a plom sobre el barret de palla. Al porxo, a la fresca, se'l treia i s'hi ventava, vebia aigua de la baldraca i observava com treballava el fuster, que tenia un coneixement just i decisiu de l'ofici; en quedava admirat i gairebé no es podia creure el que feia amb les mans i les idees que li venien al cap mentre serrava, polia o encolava. "Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta", li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; "només serveixen per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, i saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu esat natural." Les paraules del fuster el varen fer pensar molt de temps. Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.
En Manuel observava i escoltava, i l'experiència que havia anat recollint en els passeigs amb bicicleta i en els viatges amb vapor amb el pare li van donar una idea del món que, tot i que no podia concentrar-la en cap concepte, conferia sentit a gairebé tot el que coneixia i podia imaginar. La ciutat era el món on totes les possibilitats eren realitzables, mentre que la vida del camp era l'indret on totes les realitat s'havien acomplert; l'un era el món del canvi; l'altre, el de la permanència. L'un, de l'altretaricó, l'altre, de l'inalterable. La vertadera realitat hauria de ser aquella que les contenia totes dues i que no renunciava ni a la complexitat ni a la unitat.
Li agradava fer aquell passeig amb bicicleta i adonar-se que a poc a poc s'allunyava de la vila i que entrava en un món que, si bé no era gaire diferent del que deixava enrere, li semblava del tot nou, recobert d'un aire, d'una llum i d'un ordre intel·ligibles per als quals no hi havia lloc a la vila.
moltes vegades, cirulant per la carretera, li arribava una flaire dolça procedent de cal forner. Baixava de la bicicleta i es comprava un parell d'ensaïmades encara calentes. Tot i que pensava guardar-se-les per a l'esmorzar, aquella olor tendra de farina i sucre les feina irresistibles, de manera que, sostenint el manillar amb la mà dreta i pedalant sense presses, se les menjava amb quatre mossos mentre li regalimava el sucre per la mà esquerra.
Altres vegades s'aturava a cal fuster per reposar de l'esforç, de la calor i de la llum del sol, que semblava que li caigués a plom sobre el barret de palla. Al porxo, a la fresca, se'l treia i s'hi ventava, vebia aigua de la baldraca i observava com treballava el fuster, que tenia un coneixement just i decisiu de l'ofici; en quedava admirat i gairebé no es podia creure el que feia amb les mans i les idees que li venien al cap mentre serrava, polia o encolava. "Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta", li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; "només serveixen per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, i saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu esat natural." Les paraules del fuster el varen fer pensar molt de temps. Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.
En Manuel observava i escoltava, i l'experiència que havia anat recollint en els passeigs amb bicicleta i en els viatges amb vapor amb el pare li van donar una idea del món que, tot i que no podia concentrar-la en cap concepte, conferia sentit a gairebé tot el que coneixia i podia imaginar. La ciutat era el món on totes les possibilitats eren realitzables, mentre que la vida del camp era l'indret on totes les realitat s'havien acomplert; l'un era el món del canvi; l'altre, el de la permanència. L'un, de l'altretaricó, l'altre, de l'inalterable. La vertadera realitat hauria de ser aquella que les contenia totes dues i que no renunciava ni a la complexitat ni a la unitat.
(extret del llibre Entspringen, d'Antoni Marí)
dilluns, 25 d’agost del 2008
Tancant portes
Crec que ja tocava fer una dedicatòria a les festes de Santa Maria d'enguany. Han passat ja 25 dies des de que el seu programa va obrir les seues portes i a dia d'avui només falta un acte per a que s'acabi tancant. Enguany la Comissió de Festes de Santa Maria (CFSM) ha realitzat un programa lleuger però intens a la vegada, sobretot degut a la companyia del disseny triat per aquesta dinovena edició, un simbol molt guerrer que d'alguna manera reflexa l'ànima lluitadora que encara té la CFSM i que podria tenir qualsevol assossiació de qualsevol lloc que lluita per una causa que apreciï.
L'any que ve es compleixen 20 anys de quan un grup de joves començaren a organitzar aquestes festes, anomenats inicialment Kol·lectiu Basetja i que a l'any passà a formar-se com a CFSM. Han set 20 anys que, a una illa tan petita i tan tancada en ella mateixa, s'ha fet molta feina sobre el que aquest grup de gent sent seu, any rere any.
I per acabar la meua breu reflexió (el sol de l'estiu és el que fa) unes fotos d'aquests dies de festa, fetes pel Bernat (gràcies!):
L'any que ve es compleixen 20 anys de quan un grup de joves començaren a organitzar aquestes festes, anomenats inicialment Kol·lectiu Basetja i que a l'any passà a formar-se com a CFSM. Han set 20 anys que, a una illa tan petita i tan tancada en ella mateixa, s'ha fet molta feina sobre el que aquest grup de gent sent seu, any rere any.
I per acabar la meua breu reflexió (el sol de l'estiu és el que fa) unes fotos d'aquests dies de festa, fetes pel Bernat (gràcies!):
dimarts, 29 de juliol del 2008
Un conte
Permeteu-me avui posar un conte que fa uns dies va dedicar una persona a sa nostra illa que tan especial s'ha tornat per ell, segons diu. Encara que sembli extret d'un llibre històric o d'algun llibre de rondalles, és un escrit totalment fictici però ben documentat. A banda d'això, aquest conte és una mostra que pot certificar com una persona de fora pot enamorar-se d'un lloc tan o més que es seus propis habitants. Esper que us agradi!
Conta la història que Cristòfor Colom va descobrir Amèrica l'any 1492 (ja m'explicareu com és que, si la va descobrir ell, ja hi havia gent vivint-hi), arribant primerament a les illes Antilles de San Salvador, Cuba (segons expliquen, els Castro encara no hi manaven) i Santo Domingo (llavors anomenada La Española, nom que amb molt bon criteri va canviar amb el temps; concretament amb el criteri que li falta a Sánchez Llibre i companyia per canviar-li el nom a cert equip de futbol).
Malgrat que és possible que Colom fos català i que hi viatjà acompanyat de catalans, els ports de Palma, Barcelona i Alacant tingueren vetat el comerç amb el Nou Continent fins que Carles III el permeté a partir de 1778. Fins llavors, gairebé els únics catalans, mallorquins i valencians que hi pogueren viatjar foren els missioners, encarregats de canviar les seves equivocades costums per la veritable fe cristiana.
Conta la història que Fray Magi Paner fou un d'aquests traficants de religió, natural de Porreres, que després de diversos anys vivint entre salvatges de les Antilles, tornà a terres baleàriques, per passar informe al bisbe de Mallorca, Rodrigo Sánchez de Mercado. I és que aquest estava tan exultant i enormement encuriosit per les missives del jove i tenaç religiós que volia sentir la seva experiència directament de la seva boca, ja que no era tan inconscient com per viatjar tota una personalitat com ella a tan heretge i perduda situació.
Tal era la glòria que Fray Magi Paner duia a sobre i les ganes pedagògiques que el movien (així com unes enormes ànsies de destacar i de protagonisme que, essent dolent en els esports, no havia pogut tenir durant el seu període educatiu), que, després de l'entrevista amb Rodrigo Sánchez de Mercado, s'arribà al mercat de Palma i, aixecant-se sobre una cadira, començà a relatar amb deix d'interessant i saberut tot el que havia vist a les illes caribenyes, de forma desordenada, però prou alegre i literària com per congregar algunes desenes de persones al seu voltant.
Parlava amb el tic provincià de qui no s'havia mogut mai de la seva illa, puix creia que el món hi girava al voltant i, en sortir-hi, se sorprèn que hi hagi vida més enllà. I l'escoltaven els seus conciutadans afirmant a cada paraula, amb ulls com a taronges, amb el mateix coneixement localista que s'esmicola amb cada mot del religiós. I el bon del Magi els parla de platges d'aigües cristalines, de la bonhomia dels seus habitants (prou se'n guarda, d'anomenar-los “persones”!), d'una terra beneïda pel bon temps, de la senzillesa feta art, de la tendresa de qui està lluny d'ésser contaminat per la civilització, d'uns paratges verges envejats pel mateix paradís, d'un horitzó on s'hi ajunta el blau del mar amb el blau del cel, d'una tranquil·litat efervescent que purifica cos i ànima...
I un ramader que s'havia atansat a l'illa i al mercat per adquirir estris per a la seva professió, membre d'una de les poques famílies que no abandonà Formentera després de la pesta negra d'un segle i mig abans, se'l mirava sorneguer fins que, sense poder-ho evitar, alçà la veu i, amb un lleu somriure sota el nas, exclamà:
-I de ses savines? Què me'n diu de ses savines?!
(Font: http://www.fotolog.com/los_draps_bruts)
Conta la història que Cristòfor Colom va descobrir Amèrica l'any 1492 (ja m'explicareu com és que, si la va descobrir ell, ja hi havia gent vivint-hi), arribant primerament a les illes Antilles de San Salvador, Cuba (segons expliquen, els Castro encara no hi manaven) i Santo Domingo (llavors anomenada La Española, nom que amb molt bon criteri va canviar amb el temps; concretament amb el criteri que li falta a Sánchez Llibre i companyia per canviar-li el nom a cert equip de futbol).
Malgrat que és possible que Colom fos català i que hi viatjà acompanyat de catalans, els ports de Palma, Barcelona i Alacant tingueren vetat el comerç amb el Nou Continent fins que Carles III el permeté a partir de 1778. Fins llavors, gairebé els únics catalans, mallorquins i valencians que hi pogueren viatjar foren els missioners, encarregats de canviar les seves equivocades costums per la veritable fe cristiana.
Conta la història que Fray Magi Paner fou un d'aquests traficants de religió, natural de Porreres, que després de diversos anys vivint entre salvatges de les Antilles, tornà a terres baleàriques, per passar informe al bisbe de Mallorca, Rodrigo Sánchez de Mercado. I és que aquest estava tan exultant i enormement encuriosit per les missives del jove i tenaç religiós que volia sentir la seva experiència directament de la seva boca, ja que no era tan inconscient com per viatjar tota una personalitat com ella a tan heretge i perduda situació.
Tal era la glòria que Fray Magi Paner duia a sobre i les ganes pedagògiques que el movien (així com unes enormes ànsies de destacar i de protagonisme que, essent dolent en els esports, no havia pogut tenir durant el seu període educatiu), que, després de l'entrevista amb Rodrigo Sánchez de Mercado, s'arribà al mercat de Palma i, aixecant-se sobre una cadira, començà a relatar amb deix d'interessant i saberut tot el que havia vist a les illes caribenyes, de forma desordenada, però prou alegre i literària com per congregar algunes desenes de persones al seu voltant.
Parlava amb el tic provincià de qui no s'havia mogut mai de la seva illa, puix creia que el món hi girava al voltant i, en sortir-hi, se sorprèn que hi hagi vida més enllà. I l'escoltaven els seus conciutadans afirmant a cada paraula, amb ulls com a taronges, amb el mateix coneixement localista que s'esmicola amb cada mot del religiós. I el bon del Magi els parla de platges d'aigües cristalines, de la bonhomia dels seus habitants (prou se'n guarda, d'anomenar-los “persones”!), d'una terra beneïda pel bon temps, de la senzillesa feta art, de la tendresa de qui està lluny d'ésser contaminat per la civilització, d'uns paratges verges envejats pel mateix paradís, d'un horitzó on s'hi ajunta el blau del mar amb el blau del cel, d'una tranquil·litat efervescent que purifica cos i ànima...
I un ramader que s'havia atansat a l'illa i al mercat per adquirir estris per a la seva professió, membre d'una de les poques famílies que no abandonà Formentera després de la pesta negra d'un segle i mig abans, se'l mirava sorneguer fins que, sense poder-ho evitar, alçà la veu i, amb un lleu somriure sota el nas, exclamà:
-I de ses savines? Què me'n diu de ses savines?!
(Font: http://www.fotolog.com/los_draps_bruts)
dijous, 24 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
