El temut 2009

Hola, sóc l'any 2009 i sé que demà m'estrenaré de la pitjor manera possible: sense que ningú no esperi res de mi i amb molts de vosaltres que preferiríeu saltar directament al 2010.

És per això que avui, molt poques hores abans de venir al món, vull aprofitar l'espai que tan gentilment em concedeix aquest diari per demanar-vos que no em jutgeu abans de començar a treballar. Tinc al davant una feina molt difícil: intentar superar tots els prejudicis amb què em rebeu, vèncer les vostres reticències i desmentir el que heu dit de mi sense coneixe'm. Aquests dies veig com us envieu SMS fotetes i com pronostiqueu que seré el pitjor any des de la Segona Guerra Mundial. Ja en parlarem. No seria la primera vegada que les prediccions fallen, tant per bé com per mal. Mira el 2000, que s'havia d'acabar el món i no va passar res, i mira el 2008, quan ningú no va endevinar les dimensions de la crisi que ens venia a sobre. Per això, ara els economistes s'afanyen a dir que ells són com els metges, que no preveuen les malalties, que només les diagnostiquen un cop ja les has agafat.

Sigui com sigui, l'herència que em deixa l'any que se'n va no és la millor que podia rebre, però els reptes difícils són els més apassionants. No puc garantir resultats, però sí que us puc dir que treballaré dia i nit, els 365 dies de l'any. L'únic avantatge que tinc és que les expectatives que heu dipositat en mi són nul·les. Per això, qualsevol cosa que faci us semblarà molt. També us vull dir que sóc conscient de les meves limitacions. Sé que un any passa molt ràpid i que hi haurà moltes coses que, malauradament, haurà de solucionar el 2010. Però jo vull posar-hi la primera pedra. M'agradaria passar a la història com l'any en què el món va començar a sortir del pou en què s'havia ficat.

Per això, us necessito a vosaltres, perquè el món, al capdavall, és un estat d'ànim. Us demano que tingueu paciència, que em concediu temps -aquells 100 dies de rigor que doneu als vostres governants- i que em feu confiança que la situació es pot redreçar. Si Guardiola ho ha fet al Barça en només 6 mesos, per què no hauria de poder jo amb el doble de temps?

I no patiu, d'aquí a un any, quan me'n vagi, em podreu jutjar i si no me n'he sortit em podreu acomiadar com us agrada, a cops de sabata. Però, mentrestant, feu el favor d'abandonar el pessimisme i de celebrar, com toca, l'arribada d'un nou any. Que no hi ha res escrit. Que tot està per fer i que tot és possible. Bon any a tothom!

(Albert Om. Contraportada de l'Avui. 30 de desembre de 2008)

Bon dia

Avui de matí m'he llevat ben d'hora. Estava cansada d'estar girant d'un costat a un altre del llit sense son i de donar voltes a pensaments que encara que volgués, no sortien del meu cap. Això és el que tenen les nits normals després d'haver estat treballant durant uns dies a hores on normalment la gent dorm.

M'he tret els llençols del damunt, he encés la ràdio per escoltar les primeres notícies del matí i m'he posat a esmorzar mentre llegia diversos diaris electrònics i alguns blogs d'amics que feia temps que no mirava. Entre ells, hi havia un blog d'una amiga que el seu encapçalament s'obria amb una frase que m'ha agradat i m'ha tret el primer somriure del dia. No diu gaire, però m'ha agradat, simplement això. Aquesta frase m'ha fet aparcar un poc (només un poc) aquells pensaments que feia prop d'una hora m'havien atabalat tant.

La frase, dita per un dels grans savis del segle passat (Albert Einstein) diu així:

"No has entès realment una cosa, fins que no ets capaç d'explicar-la a la teva àvia"

Ja que aquesta frase fa referència a les àvies, perquè no tancar amb una foto que fa temps tenia ganes de posar. No és més que una foto de la meua àvia quan era jove que vaig trobar, com no, a un blog amic. En ella na Maria de can Xinxó fent una llarga.

Un dia de platja a l'hivern

Ja eren les deu del matí i jo encara era al llit. Aquella nit havia plogut i com era diumenge no tenia pressa d'aixecar-me, però es feren les deu i mitja, em va agafar fam i ho vaig haver de fer. Vaig esmorzar i vaig sortir fora. Encara feia fred i hi havia la humitat de la pluja, que gelava més l'aire i l'herba estava plena de gotes que, el vent, en mour-la llevava. Era un dia d'hivern.

En aquell dia d'hivern em varen agafar ganes d'anar a la platja i passejar pel bosc. Vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar per uns camins plens de basses, que jo anava esquivant. Seguia fent fred i el vent m'entrava per les mànegues de la xaqueta. El nas el tenia gelat, però entre boires, humitat i vent havia sortit el solellet. En haver arribat, vaig baixar a la platja. L'arena era xopa però més neta que mai, encara que a la vora hi havia una mica d'alga on enventien fort les ones, com si volguessin llevar-la. Allò era magnífic. No havia tornat des de l'estiu i ja era desembre. Allí es respirava un aire diferent al dels altres llocs, un aire que omplia de records, de tristor i al mateix temps d'alegria, produïa un sentiment molt difícil d'explicar. En veure aquella platja em vaig sentir com un gra d'arena més, alguna cosa molt petita dela que ningú se n'adonava davant la immensitat del que el rodejava.

Vaig estar sola passejant per la platja un poc més i m'en vaig anar caminant amb la bicicleta a la mà. Vaig tornar a casa pel camí del bosc, i passant per davall dels pins encara queien gotes que feia l'efecte que seguia plovent...

Visc a Formentera - Aires Formenterers

Per Tots Sants, recuperem "Sa Trencada".

Sé que és un poc tard per parlar de sa nit de Tots Sants, però entre falta de temps i altres imprevistos com la baixa temporal del meu portàtil ha fet que la idea d'escriure sobre aquest tema s'hagi allargat més del que m'hauria agradat.

Com tots podeu saber, a Catalunya la nit de Tots Sants es celebrada per la típica Castanyada, que es tracta de torrar castanyes i acompanyar-les amb algun que altre glopet de moscatell. A casa, és a dir, a Formentera mai hem celebrat de manera especial aquesta nit i parlant amb altres formenterers i formentereres he obtés la mateixa resposta. Com a molt, el dia 1 de novembre dia de Tots Sants, es duu el típic ramell de flors a algun familiar que es pugui tenir al cementiri, fer un dinar familiar d'un bon bollit pagès i a la tarda fer la típica passejada pel cementiri i encendre les espelmes que vetllaran durant tota la nit per tots es que, d'alguna manera, ja no estan amb naltros.

Aquesta idea, però, em va canviar quan el mateix dia 1 de novembre vaig trucar a la meua àvia que em va preguntar que què es feina de festa per Barcelona. Jo li vaig explicar el que es feia per aquí i ella em va contar això mateix: "això de torrar castanyes es feia anys enrere el que passa és que ja s'ha perdut. No només torràvem castanyes sinó que torràvem ametlles, bellotes i pinyons (que ja no hi ha tants com abans). Cada any, per Tots Sants, pasàvem per Can Rita i ens donava un bon cistelló de bellotes de sa bellotera que tenen just al costat de sa carretera i que crec pensar que encara tenen. Llavor a la nit, ens ajuntàvem uns quants a casa mateix o a casa d'un altre per fer una mica de gresca, una petita cantada i menjar-nos es fruits secs que anàvem torrant. Li déiem sa Trencada".

Em vaig quedar sorpresa quan em va contar tot això, més que res perquè és una tradició que no sabia d'ella i que malauradament s'ha perdut, per això mateix vaig prometre a la meua àvia que l'any vinent farem tots junts una trencada encara que sigui sense cantada. Formenterers i formentereres, animau-vos valtros també a fer aquesta proposta als vostres avis i àvies a veure si entre tots recuperam de nou aquesta tradició tan polida de fer!

Impactant

El temps passava i transformava els hàbits i un s'havia d'acostumar a les alteracions. L'acontentaven el nou ús que ell feia de tot i la llibertat que hi tenia. S'havia ensenyorit d'aquell espai que semblava abandonat i, com que gairebé sempre hi pujava amb bicicleta, no depenia de ningú i podia anar-hi sempre que en tengués ganes. Al portaequipatge hi posava les coses que pogués necessitar així com la llet, el pa o alguna sobrassada, ben ajustades amb unes gomes, i, amb la motxilla amb les seves pertinences a l'esquena, feia els deu o dotze quilòmetres que separaven casa seva de la hisenda.
Li agradava fer aquell passeig amb bicicleta i adonar-se que a poc a poc s'allunyava de la vila i que entrava en un món que, si bé no era gaire diferent del que deixava enrere, li semblava del tot nou, recobert d'un aire, d'una llum i d'un ordre intel·ligibles per als quals no hi havia lloc a la vila.
moltes vegades, cirulant per la carretera, li arribava una flaire dolça procedent de cal forner. Baixava de la bicicleta i es comprava un parell d'ensaïmades encara calentes. Tot i que pensava guardar-se-les per a l'esmorzar, aquella olor tendra de farina i sucre les feina irresistibles, de manera que, sostenint el manillar amb la mà dreta i pedalant sense presses, se les menjava amb quatre mossos mentre li regalimava el sucre per la mà esquerra.
Altres vegades s'aturava a cal fuster per reposar de l'esforç, de la calor i de la llum del sol, que semblava que li caigués a plom sobre el barret de palla. Al porxo, a la fresca, se'l treia i s'hi ventava, vebia aigua de la baldraca i observava com treballava el fuster, que tenia un coneixement just i decisiu de l'ofici; en quedava admirat i gairebé no es podia creure el que feia amb les mans i les idees que li venien al cap mentre serrava, polia o encolava. "Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta", li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; "només serveixen per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, i saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu esat natural." Les paraules del fuster el varen fer pensar molt de temps. Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.
En Manuel observava i escoltava, i l'experiència que havia anat recollint en els passeigs amb bicicleta i en els viatges amb vapor amb el pare li van donar una idea del món que, tot i que no podia concentrar-la en cap concepte, conferia sentit a gairebé tot el que coneixia i podia imaginar. La ciutat era el món on totes les possibilitats eren realitzables, mentre que la vida del camp era l'indret on totes les realitat s'havien acomplert; l'un era el món del canvi; l'altre, el de la permanència. L'un, de l'altretaricó, l'altre, de l'inalterable. La vertadera realitat hauria de ser aquella que les contenia totes dues i que no renunciava ni a la complexitat ni a la unitat.

(extret del llibre Entspringen, d'Antoni Marí)